El Gobierno del PP quiere resolver la cuestión del mecenazgo privado de la cultura y establecer el trato fiscal que garantizaría su efectividad; una vieja asignatura pendiente −nunca satisfactoriamente resuelta– que ahora, en el contexto de los recortes presupuestarios y el fin de las subvenciones, aparece como una tabla de salvación. Para que “el abrazo brutal y despiadado de la crisis no ahogue ni frustre el talento que hay en España”, el secretario de Estado de Cultura, José María Lassalle, ha anunciado que antes del verano, o como mucho en otoño, habrá una nueva ley del mecenazgo y, citando al pensador francés Marc Fumaroli, ha asegurado que quebrará el “monopolio que detenta el Estado desde la segunda mitad del siglo XX”.

La comisión delegada de Asuntos Culturales, que preside la vicepresidenta del Gobierno, Soraya Sáenz de Santamaría, tiene previsto aprobar el miércoles el borrador del proyecto de Ley de Participación Social y Mecenazgo, que entre otras cosas aumentará considerablemente el porcentaje de desgravación por inversión en la cultura. Tanto si se aprueba en junio como si se hace en septiembre, la intención es que la ley pueda aplicarse a partir del comienzo del próximo año fiscal, el 1 de enero de 2013. La norma contempla la creación de un Consejo Estatal de Mecenazgo.

La ley 49/2002 que actualmente regula el mecenazgo permite a los particulares desgravar hasta un 25% de IRPF de lo aportado a instituciones artísticas; en el caso de las empresas, la parte del impuesto de sociedades devuelta llega hasta el 35%. El modelo francés, aprobado en 2004, y citado hoy por Lassalle en su conferencia en La Pedrera, contempla desgravaciones de entre el 60% y el 70%, lo que ha permitido al país vecino pasar de una recaudación de 150 millones de euros en 2004 a 683 millones en 2011.

No ha querido, sin embargo, Lassalle desvelar qué porcentajes de desgravación fiscal contempla el proyecto de ley que aprobará el miércoles el Ejecutivo, lo que permite sospechar que Hacienda —como ha hecho en todos los intentos de articular el mecenazgo anteriores— está presionando a la baja para quedar lejos del modelo francés. Una sospecha que más de uno de los presentes hoy en La Pedrera han hecho pública, como el consejero de Cultura de la Generalitat, Ferran Mascarell que ha alentado a “no hacerse ilusiones” porque, ha asegurado, todos los intentos anteriores han chocado con la negativa del correspondiente ministro de Hacienda.

A lo largo de su conferencia, titulada Cultura de mecenazgo y participación social, Lassalle ha insistido en que el mecenazgo “no persigue privatizar la Cultura” porque sólo se concibe como “un instrumento complementario y nunca sustitutorio de la labor de las administraciones públicas”. La futura ley, ha explicado, no sólo se dirige a las corporaciones y las grandes fortunas, sino que también busca la complicidad de los ciudadanos de a pie con la creación cultural, para los que podría crearse la figura del “micromecenazgo”, que permite que las personas físicas disfruten de deducciones fiscales.

Compartir

El desencís en l’àmbit cultural està dinamitant moltes iniciatives, però així i tot Barcelona segueix sent una ciutat amb un potencial creatiu resistent i persistent que intenta plantar cara a la crisi. Prova d’això és que més de 150 espais de treball d’artistes i artesans s’han inscrit en la nova edició dels Tallers Oberts, que organitza i tutela l’A-FAD.

Serà el tercer any que la comunitat artística i artesana de Ciutat Vella, el Poblenou, Gràcia i el Poble-sec uneix el talent i l’esforç per coordinar-se en aquestes jornades de portes obertes. Aquest any, però, es trobaran a faltar els creadors de Sarrià, que s’han desentès de la iniciativa conjunta.

El Poble-sec obrirà la veda aquest mateix divendres i tot el cap de setmana. Els seus artistes i artesans estaran a punt per rebre en els seus caus tota persona que tingui interès i curiositat per descobrir la cuina de la creació. Els de Ciutat Vella, que ja tenen dinou anys d’experiència, agafaran el relleu del 18 al 20 de maig. Els del Poblenou, els dies 26 i 27 de maig. I, per tancar la festa, els de Gràcia ho faran de l’1 al 3 de juny. A més d’art, en alguns tallers hi haurà música, tallers infantils, demostracions i moltes altres sorpreses. Tot i que el FAD munta diferents visites guiades i itineraris per barris, cadascú pot imaginar-se i fer la ruta que més l’estimuli. L’organització ha editat uns mapes molt pràctics per explorar el territori dels estudis dels artistes.

Els Tallers Oberts s’inauguren avui (19.30h) al FAD amb l’exposició col·lectiva Síntesi, que aplega el bo i millor dels talleristes (en total, s’han seleccionat 28 artistes), i amb l’espectacle interdisciplinari Antídot, que ha concebut Magda Polo, la presidenta de l’A FAD i la directora dels Tallers Oberts. Sens dubte, un bon antídot contra el desencís.

Compartir

EL NOU RUMB DEL CONCA

El novembre de l’any passat 10 dels 11 consellers del CoNCA van dimitir per un desacord profund amb el Departament de Cultura. L’organisme va quedar, de sobte, reduït a la mínima expressió. Des d’aquella data i fins avui, és difícil d’explicar què fa o a què es dedica el CoNCA.

Tot i que la modificació legislativa impulsada pel Govern permet al Departament de Cultura fer realitat els seus plans en relació a aquest organisme, entrem ja en el cinquè mes de 2012 i encara no s’ha fet res  gaire visible. Es manté un director nomenat amb criteris polítics amb una retribució assimilada a la de subdirector general, i una única consellera que continua percebent un sou assimilat al de directora general.  Ambdós resten a l’espera d’uns nous nomenaments, noves funcions i tasques que el Departament de Cultura no concreta.

Fins quan els ciutadans i ciutadanes d’aquest país haurem de seguir esperant? L’única mesura clara presa en cinc mesos ha estat acomiadar set persones al·legant consideracions d’estalvi, sense plantejar alternatives a l’extinció del seu contracte. El Departament de Cultura va ser contundent, ràpid i eficaç a l’hora de transformar radicalment la naturalesa del CoNCA; però no sembla tenir la mateixa contundència, rapidesa ni eficàcia per donar sentit, contingut i funcions concretes a l’organisme resultant d’aquesta transformació.

Des de l’APGCC demanem que es faci efectiva la redefinició del CoNCA i que es porti a terme d’acord amb els criteris de bones pràctiques que propugnem des de l’Associació.

Compartir

El CA Tarragona Centre d’Art presenta la seva primera exposició pública, “Wet Feet” de Bouchra Khalili. Aquesta és també la primera mostra individual de l’artista a Catalunya i a l’Estat espanyol, i inclou el nou projecte realitzat durant la seva recent estada a Miami.

El seu treball fusiona la pràctica documental amb l’aproximació conceptual per explorar discursos latents en els marges del nostre món conegut. D’aquesta manera es posa en qüestió les nocions d’identitat, d’estat, de frontera, de lleis migratòries, d’exili; però sobretot aprofundeix en l’expressió subjectiva de la pertinença a un lloc, el nomadisme, els viatges il·legals, l’existència clandestina i la recerca de nacionalització.

El títol de la mostra al·ludeix a l’anomenada llei d’ajust a Cuba i a la política dels “peus secs-peus mullats” segons la qual els cubans que aconsegueixen arribar a les costes dels Estats Units poden sol·licitar asil polític en aquest país. Bouchra Khalili s’apropia d’aquesta expressió per fer referència als processos vitals d’aquelles persones que, no podent acollir-se a les polítiques migratòries d’Europa i dels Estats Units, es veuen abocades, d’una manera o una altra, a embarcar-se clandestinament al Mediterrani o a l’Atlàntic, a “mullar-se” els peus per poder assolir els seus objectius. A “Wet Feet” s’articulen diversos projectes a l’entorn de relats personals que tenen a veure amb els territoris i els seus límits, amb la terra i el mar, amb la costura que les uneix i les fronteres artificials que se’ls imposen.

En aquest sentit, The Mapping Journey Project (2008-2011) es basteix sobre l’acarament entre la normativa de la cartografia política de l’àrea mediterrània i la narració de les trajectòries singulars dels protagonistes de vuit viatges il·legals que, amb les seves derives, n’esbossen cartografies alternatives. Cada història s’enregistra en un sol pla-seqüència i és narrada fent ús de la imatge d’un mapa desplegat, una mà que sosté un bolígraf i les indicacions d’algú que dicta cadascun dels traços d’aquest sobre el paper. La veu i l’absència de rostre es debaten entre la individualitat i la manca d’identitat, la que ha impedit als respectius narradors de gaudir del viatge en línia recta que permet la legalitat. El resultat són nous mapes que no saben de límits ni impossibilitats, sinó de desitjos i esperances. Al llarg d’aquests trajectes, el temps es dilata i sembla ja no tenir importància davant la magnitud de l’empresa: partir cap a un altre lloc, cercar sense trobar, encaixar els revessos, provar d’aconseguir els papers i arribar a Anglaterra, Suècia, els Estats Units o el Canadà. O bé desitjar tornar a casa, veure la mare, abraçar la promesa.

La sèrie de serigrafies The Constellations (2011) constitueix el darrer capítol d’aquest projecte. S’hi reprodueixen els punts geogràfics de cadascuna de les vuit itineràncies narrades, traduint els dibuixos generats per les trajectòries dels emigrants a siluetes imaginàries com les que perfilen les constel·lacions d’estels sobre l’esfera celeste. De fet, una constel·lació és també l’aspecte dels astres a l’hora del naixement (o renaixement) de la vida d’una persona. Amb aquest exercici formal, Bouchra Khalili, a més a més d’esborrar les línies divisòries terrestres a favor d’un viatge continu i apuntar les infinites possibilitats de traçats arbitraris que uneixen cadascun dels punts del mapa; proposa un símil amb els sistemes d’orientació alternatius que utilitzen els navegants per determinar la seva posició en aigües internacionals -un espai no sotmès a la sobirania de cap estat- i fixa aquests vuit mapes com a possibles itineraris que podran també guiar a d’altres emigrants.

La idea de l’altre és també present a Wet Feet (2012). En aquest cas la d’aquella persona estimada que ha restat a la terra d’origen i amb qui es volen compartir les bondats i les febleses que comporta la migració. La sèrie recull imatges sobre tot tipus d’embarcacions i bucs decrèpits, contenidors rovellats, envellits i fets malbé que es confonen entre la vegetació. De nou, Khalili mostra ocultant. Són les restes d’un naufragi metafòric alhora que la documentació metonímica del tràfic fluvial del riu Miami cap al Carib i l’Amèrica Llatina, de les rutes migratòries il·legals mitjançant les quals els immigrants més o menys assentats als Estats Units fan arribar béns i mercaderies als seus països de procedència.

Els fluxos de migració i de tràfic clandestí de mercaderies com a mostra de la il·legalitat o les visites turístiques i els processos de nacionalització exemplificant els viatges legítims, aquesta confrontació és la que aborda la instal·lació que tanca la mostra. El títol és hereu del nom col·lectiu que reben les dues rutes turístiques de ferri a Manhattan; línia circular. A les tres projeccions es despleguen imatges de Nova York, una darrere l’altra a les quals se sobreposen, en alternança dialògica, nou preguntes extretes del qüestionari que es fa als nouvinguts que desitgen obtenir la targeta verda i fragments d’una conversa que l’artista va mantenir amb un immigrant clandestí del Senegal que viu a Nova York sense papers des de feia set anys. Mentre, de fons, es desplega l’espectacle sonor de la cerimònia de la nacionalització de quatre-cents vint-i-cinc nous ciutadans. Si The Mapping Journey Project gaudia d’una mínima edició, a Circle Line (2007) el muntatge és el que trena la narració. D’una banda, tres imatges però un únic lloc; les perifèries marítimes de la ciutat enregistrades des d’un ferri, un tren elevat, un cotxe o qualsevol altre vehicle que permeti capturar una imatge que sura inestable i que no cessa d’oferir enquadraments i tràvelings gairebé atzarosos. I, per l’altra, tres sons: un de real, la declamació del reguitzell de països dels nous nacionalitzats intercalada amb els aplaudiments regularment programats, i dos de mentals proporcionats per la lectura silent de la correspondència entre les dues seqüències de text sobreimpressionades.

A través del vídeo, l’obra gràfica, la fotografia o la instal·lació, Bouchra Khalili transfereix les experiències i els coneixements adquirits en cadascun dels seus projectes alhora que teixeix horitzons discursius que arrosseguen fragments d’una realitat de la qual formen part. Tot i que no hi intervé directament, fa ús de les possibilitats que li ofereixen els mitjans amb els quals treballa per donar a conèixer el seu punt de vista sobre el relat que construeix.

Compartir

En els quatre anys que fa que és director del Museu d’Art Contemporani de Barcelona (Macba), l’eivissenc Bartomeu Marí (1966) s’enfronta al moment més dur del museu a causa de les fortes retallades pressupostàries de què és objecte el centre, les quals han portat a l’acomiadament de nou persones. I tot plegat en el moment en què el Macba s’ha situat en el centre del sistema de l’art contemporani. Marí, però, pensa afrontar aquesta etapa com un moment de transició cap a temps millors.

D’aquí a un any. M’agradaria seguir. Si veiés que no serveixo, marxaria. Crec en el projecte Macba

Compartir

El País | Fieta Jarque | 02/05/2012

Weiss, en una imagen de 2006. / MARTIN RUETSCHI (EFE)

Eran Fischli & Weiss, o sus alter ego Rata y Oso, uno de los más longevos y famosos dúos de artistas contemporáneos. David Weiss, nacido en Zúrich en 1946, lo ha roto al morir el pasado 27 de abril tras padecer un cáncer. Un proceso rápido, detectado el pasado mes de septiembre, y que ha sorprendido por su intempestivo desenlace. En este caso, la mitad de algo posiblemente represente la desaparición del todo. Porque —ahora se puede pensar— un trabajo como el del dúo Fischli & Weiss tiene menos sentido, hace menos gracia, pierde ese equilibrio entre absurda ligereza y doble sentido, si proviene de una sola persona. O quizá eso es lo primero que uno piensa ante este trágico fin del dúo.

David Weiss le sacaba unos seis años a Fischli. Hijo de un maestro religioso, Weiss fue buen dibujante desde niño y un precoz coleccionista de todo tipo de objetos. Un adolescente que soñaba en paisajes lejanos con un atlas en la mano. Recibió educación artística y en los años sesenta se fue a Estados Unidos a vivir a fondo la cultura jipi. En el camino de vuelta pasó por Cuba, Tánger, Túnez y varios lugares de Europa antes de volver a Suiza y abrir una tienda de comida macrobiótica. Se unió a la escena artística underground y punk de Zúrich. Conoció a Fischli y la amistad los hizo cómplices, socios. Hizo de los dos un solo talento.

El viaje es algo muy presente en la obra del dúo, como en su trabajo Aeropuertos (1990), una multitud de imágenes tópicas o singulares, banales, kitsh, deliberadamente aburridas. Porque, digámoslo de una vez, la esencia de Fischli & Weiss era causar el desconcierto en el espectador con sus audaces nimiedades. Sea en sus vídeos en los que aparecían disfrazados con unos desastrados trajes de Oso y Rata, creando situaciones surrealistas o simplemente absurdas (como en el vídeo The Least Resistance, de 1981, o la exposición ¿Son los animales personas? en el Palacio de Cristal del Retiro madrileño en 2009); o en otro tipo de piezas, como la serie Suddendly this Overview, decenas de pequeñas esculturas de yeso que representaban escenas cumbre de la infrahistoria, el vacío entre lo importante y lo ordinario, como la que representa a Mick Jagger y Brian Jones caminando abrazados y contentos después de haber compuesto la reconocida canción Satisfaction.

La pieza que les valió el reconocimiento internacional, después de trabajar juntos desde 1979, fue el filme The way things go (1987). Un rudimentario mecanismo sin sentido, realizado por objetos cotidianos o inservibles puestos en movimiento mediante la mecánica dinámica de Rube Goldberg. Una vela quema un hilo, que hace caer una bolita que corre por un cerco y activa una báscula, etcétera. En 2003 ganaron el León de Oro de la Bienal de Venecia por Questions, cerca de mil diapositivas con preguntas manuscritas, dilemas entre la inocencia y la sabiduría. En 2006 la Tate Modern les dedicó una amplia retrospectiva. Su celebración de lo más normal y cotidiano, sin ser pretenciosos o pretenderse trascendentes, les valió un lugar relevante en el panorama del arte contemporáneo. También el rechazo e irritación entre los escépticos. Humor, inteligencia, sencillez, capacidad de sorprender. Algo de todo eso se ha perdido con el adiós de David Weiss.

Compartir

Onstage-Monuments of melancholy. Fetterman masacre, de Juanli Carrión.

París, mayo de 1968. Un grupo de jóvenes ocupa el teatro del Odéon, en una de las acciones más emblemáticas de aquella célebre primavera. En la imagen borrosa, publicada por los diarios de la época, no se reconocen los rostros de los estudiantes, convertidos en una masa anónima; unas personas a las que el artista Daniel Silvo ha querido devolver el papel que un día tuvieron en la historia de Francia y de Europa, realizando un trabajo de reencuadre, que se plasma en una serie de 100 fotografías individuales. La obra, Europa crítica, es una de las 10 que conforman la exposición Generación 2012, abierta en el Espai Cultural de Caja Madrid, hasta el 10 de junio. La iniciativa, una de las pocas que han quedado para la promoción de artistas españoles o afincados en España, llega a su 12ª edición con una dotación de 150.000 euros, que han permitido la producción de 10 obras, elegidas entre más de 600 propuestas.

Una nueva lectura de los acontecimientos más significativos de nuestro pasado reciente, así como una suerte de homenaje a la lección de las vanguardias históricas, constituyen el hilo conductor de una selección que, además de fotografías, presenta esculturas, vídeos, instalaciones, dibujos y tatuajes. Es el caso de Portadores, el proyecto de Almudena Lobera e Isabel Martínez, que han creado 12 delicados dibujos de corte surrealista y los han expuesto en una galería para que fueran adquiridos por personas que quisieran llevarlos en su piel. “El precio de la obra es ofrecer el propio cuerpo como soporte y una vez tatuado el dibujo es destruido. Son obras originales y únicas, concebidas para no ser comerciables. Cada una es una pieza permanente y efímera, supeditada a la vida del portador y a las transformaciones de su cuerpo”, explica Lobera.

Entre las demás referencias al pasado, Nuria Fuster reinterpreta con materiales cotidianos esculturas icónicas de la historia del arte, acompañándolas con sonidos surgidos de los propios materiales de las obras, y Kristoffer Ardeña se apropia de las pinturas monumentales del artista estadounidense Ellsworth Kelly, reproduciéndolas en dimensiones mínimas. “Ardeña desafía el gigantismo al que nos tiene acostumbrados el arte actual y a la vez pone en cuestión la sacralización del arte en el siglo XXI”, indica Oliva Maria Rubio, comisaria de la exposición.

Entre las piezas más sugestivas destaca la videoinstalación de Amaya Hernández, que proyecta en la maqueta de un espacio imaginario la grabación de ese mismo espacio con las variaciones lumínicas que van del amanecer a la noche. “El transcurrir de la luz no deja de ser una metáfora de la fugacidad del ser humano y del carácter artificioso de la existencia”, afirma la comisaria. La selección se completa con una videoinstalación de la peruana afincada en Madrid Maya Watanabe y sendas obras multimedia de Empar Buxeda, Javier Fresneda, Paula Rubio y Juanli Carrión.

Compartir

Interesados en difundir la fotografía Iberoamericana, RM convoca a su Concurso Fotolibro Iberoamericano 2012.

Anteriormente enfocado a América Latina, en esta edición se amplia la convocatoria a fotógrafos residentes en España y Portugal, con el objetivo de abrir un espacio de diálogos visuales más enriquecedor.

Nota de l’AAVC: tot i que ens sembla una proposta interessant per la seva seriositat  no estem d’acord en el fet que s’hagi de pagar per participar al concurs, hem traslladat la nostra disconformitat al director de l’editorial per intentar que rectifiqui en la propera edició.

Apartat web Editorial RM

Bases_fotolibro_iberoamericano

Compartir

Per consultar les noves bases fes clic aquí.

- – – – – – – – – – – – – – – – – – – -

Informació complementària:

Comissariat:

Per descarregar l’inventari de la sala d’exposicions de Can Felipa fes clic aquí.

Per descarregar el plànol de la sala d’exposicions de Can Felipa fes clic aquí.

Creació artística:

Per una breu explicació sobre el tema “Revisions” a càrrec de Pedro Vicente, fes clic aquí.

- – – – – – – – – – – – – – – – – – – -

Per a qualsevol dubte o complement d’informació podeu posar-vos en contacte amb la Coordinadora del programa d’arts visuals Joana Hurtado a: joana@cccanfelipa.cat

Compartir

El actual director del Institut Català d’Indústries Culturals sustituye a Ramon Mateu

Fèlix Riera, en una foto de archivo DAVID AIROB

El editor y actual director del Institut Català d’Indústries Culturals, Fèlix Riera, será el nuevo director de Catalunya Ràdio, en sustitución de Ramon Mateu, que ocupaba el cargo desde el 2009. Riera, nacido en Barcelona en 1964, ha sido director editorial de La Esfera de los Libros entre el 2004 el 2006, y director editorial del Grup 62 desde enero del 2007.

Actualmente, Riera dirigía el Institut Català d’Indústries Culturals (ICIC), un cargo para el que fue nombrado por el actual conseller de Cultura, Ferran Mascarell, en enero del 2011. Asimismo, Riera ha sido miembro del Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC) en representación de CiU y fundador del Col·legi de l’Audiovisual de Catalunya, y ha destacado también como productor cinematográfico.

El nombramiento del nuevo director de Catalunya Ràdio completa la renovación de los responsables de los medios públicos de la Generalitat tras la designación de Eugeni Sallent como director de TV3.

Compartir